Benvinguts

Esteu d'enhorabona,heu arribat al meu bloc, natural per si mateix, com jo. Espero us agradi el que trobeu en aquest petit racó

dissabte, 10 d’octubre del 2015

Madre, mama y no mas.


Madre soltera por elección, Madre por decisión en solitario

Estoy un poco artita de leer y oír que una madre como lo soy yo, que crío sin pareja, o sea, que no hay papa en casa, hace de madre y de padre.

Siento deciros que yo no soy padre ni creo que lo sea nunca. Soy madre y actúo como madre, exclusivamente como madre.

Y soy madre en exclusiva por que no hay necesidad de pasar y nombrar parte de mi relación con mi hijo a una parte masculina en nuestra relación que no existe. No existe!!!! Y no pasa absolutamente nada!!!

- Y diréis, pero tu hijo que?
- Y os diré, no soy padre por que mi hijo me llama mama, por que actúo en función a sus necesidades y el en mi descubre a su madre y no a una cosa rara que sería un padre con pecho y vulva. Yo no puedo convertirme en un padre a ratos cuando a mi me convenga, es el el que debería dictaminar esa actitud en mi y no se yo si eso pasará, lo dudo. Igual un día nos disfrazamos, yo de papa y el de hija, solo igual.

Es por el que soy mama y punto.

Soy mujer, tuve un hijo y el tiene una madre, punto y final.

Somos así y nada más.

No demos mas sentidos figurativos que no existen, como mucho y solo como mucho, madre decidida, pero que madre no lo es.
Yo no soy padre de nadie y dudo que lo sea nunca.

Lidia.
Madre por decisión en solitario.

dijous, 26 de març del 2015

Un any diferent

Fa temps que no publico res, però ara tinc  la inquietud de fer-ho. A veure si ho puc acabar i no l'he de deixar per atendre altres obligacions.

Tot just ara fa un any que vaig entrar a treballar a una empresa, en el departament contable, el qual vaig agrair molt a causa de la mancança d'ingressos que podia patir (sent autònoma, no tenia atur)  i la dificultat de trobar feina en el temps de crisi que estem vivint. Tot i així i començar engrescada, no m’ho han posat fàcil, tot lo contrari.

Hem de començar en un principi bàsic, per molt que sàpiga una persona, quant entra a treballar en un lloc que no coneix, es tot un mon a descobrir. en el meu cas, ha sigut així, descobrir i descobrir, que de fet a mi ja em va bé, però tampoc es això no? una mica d’acompanyament no hagués anat malament, la veritat. Les meves “companyes” mes que acompanyar, em donaven les coses a fer , una sola explicació i apa, ja t’ho faràs. I no t’ho tornaré a explicar! Em, perdona?, però no em diguis que sigui ràpida, si no serà possible, que al temps que treballo, aprenc com feu les coses…

Aprendre a cops no es fàcil, i menys fer-se lloc en una oficina que, sobre totes les coses, hi ha por, por a ser exclòs, al menyspreu, i només es vol el reconeixement i les paraules del “jefe”. i dit així, es lògic, qui no vol que se li reconegui, però hi ha maneres de fer les coses. Pots aconseguir el reconeixement sense trepitjar als altres no? per mèrits propis i naturals. Doncs no, aquí no, aquí anem a fotre als altres, que segurament es mes fàcil, ruí si, però a l'abast. Soc conscient que hi ha moltes empreses que funcionen així, una vergonya.

Es molt trist que estiguis treballant i el ambient sigui així, que es respiri aquesta amargor, aquesta rivalitat laboral. Jo no soc així i se’m fa una muntanya viure aquesta situació. En aquest any he viscut moltes coses, la majoria dolentes i es sobre les persones i lo dolentes i retorçades que poden arribar a ser. Per sort, jo disto molt d’aquesta manera de ser, però a l’hora m’afecta molt doncs em costa d’entendre i em va costar molt adaptar-me, però ho vaig fer, d’alguna manera ho vaig fer, en part gràcies a alguns canvis en el personal que em van donar confiança o mes bé, es va trencar la barrera que hi havia en vers a mi. Jo era la nova, la que no sabien que feia allà, la que va entrar de sobte, la que (ara se) les meves companyes sabien que era una recomanada i els “jefes” em van fer callar. Que tot i que els feia falta, els molestava d’allò mes.

Aquesta entrada a la feina tant “victoriosa” i “encertada” encara l’estic arrossegant. Ara, tot i que no cerco reconeixement, tampoc m’agrada el menyspreu, el que per culpa de moltes males practiques dels altres ara jo en surti perjudicada.

No es pot incorporar una persona nova en un departament com es el contable o qualsevol altre i que no se t’expliqui re o se t’expliqui poc i menys. No saber com es l’empresa i que fa realment, com es gestiona. i si preguntes, se’t contesti malament i que et diguin, no tinc temps. Apa vinga, no fotem… I clar, representa que jo havia de acabar sent la que portaria el departament, jajajaja, així, de sota terra no? que m’ensenyin les companyes, que vegin que jo puc ser la jefa, però realment no saben que acabaré fent. Em deia la “jefa” espavila!. Que espavili???? Amb la manera que meu fet entrar i amb aquest coll de corbs? Impossible, realment impossible.

Jo se que em volien per dur el departament i les meves companyes també ho saben, però no ho reconeixen… A part de recordar-me cada dos per tres que soc lenta o que vigili que em poden fer fora. Es super agradable oi?

En realitat jo no vull ser jefa, i menys en aquesta empresa, només vull treballar, treballar bé (soc molt perfeccionista) i agust, estar en un ambient de companyerisme.

Aquestes lletres son simplement el que he viscut i estic vivint des de fa un any en el meravellós treball que tinc i que he de seguir estant agraïda, cosa que porto dubtant un any... i que fa que cada cop mes em plantegi el fet de tornar a dirigir la meva pròpia empresa, que tot s’ha de dir, en se o això crec i de vent segur que seria molt mes feliç i si a sobre pogués portar sou a casa... que bonic es somiar…