Escric això per què hi estava pensant de tornada de deixar al meu fill al Casal d’estiu. He cregut interesant poder redactar-ho, tot i que ara no se com començar, a veure com surt…
Fa temps que la vida de moltes persones està canviant i no per bé. Des de que la crisi va treure la pota, la cosa està malament, qui no ho sap, al menys la gent de a peu, que fem país ho sabem.
El que vull dir en aquesta publicació es que, a casa, a la família, estem fent un gran esforç per tirar endavant i per aconseguir-ho estem i estic renunciant a moltes coses.
Primerament vaig renunciar a treballar en horari d’oficina per horari comercial, doncs l’empresa ho necessitava i per qui no sap qui soc, no penseu que m’estan explotant els meus caps, en tot cas m’estic explotant jo soleta com a cap que soc.
Inicialment ho fas, sense pensar en mes enllà, doncs no tens mes remei, ho has de fer i has d’anar paint moltes coses sobre el canvi i el que representa en el dia a dia, però no ens enganyem, es difícil, sobre tot amb un fill, que ell també ho pateix, però com he dit, no puc pensar mes enllà doncs no hi ha mes remei.
La realitat, es dur. Aquí comença a caure un pes sobre la meva persona, sobre la vida, sobre la dedicació a una mateixa i la seva llar, però sobre tot, la dedicació a la família que he format, el meu fill.
El cas es que aquesta renuncia ve lligada a una necessitat d’estalvi, estalvi que l’empresa necessita per subsistir , doncs no hi ha calers… això vol dir que el treball del dia a dia es 4 vegades mes dur de lo habitual. Això vol dir que literalment es una merda treballar. Però atenció, que si treballo en horari comercial, estic exposada a treballar de cara al públic i tot i fer el treball que ningú voldria, he de sortir del despatx (tauleta petita al magatzem) i fer bona cara. Soc conscient que faig un gran esforç i tot i així poder no es suficient. De vegades estic fent feina de despatx a botiga (poso el portàtil al costat del mostrador) i es fa incompatible atendre bé als clients o simplement parlar per telèfon i atendre.Es el que te ser empresari /autònom / pime, que hem de saber fer de tot i al mateix temps.
Be, segueixo… renuncies no?
L’empresa ha tingut que aplicar eros de reducció de jornada per treballadors i la cosa no queda aquí, els sous dels autònoms, dos, els hem abaixat… si si, jo soc una dels autònoms, que estem treballant mes hores que abans i cobrem menys… tot per intentar tirar endavant…
Una altre tema… no faig mai mes de 15 dies de vacances, i hem de sumar que l’any passat, tot i que no ens vàrem abaixar el sou, vàrem estar sense cobrar durant uns quants mesos esgotant els nostres pocs recursos… per tant, vaig renunciar a anar de vacances, era de bojos fer aquesta despesa. Aquest any tampoc anirem en lloc, que, doncs com he dit aquí d’alt mateix, ingresso menys.
I ara recordo una altre de molt important, que quasi no l’anomeno i va ser molt important per mi, la renuncia a un segon fill. Aquesta renuncia m’ha costat molt i molt, m’ha sigut molt difícil assumir-ho. De fet, encara tinc un xic d’esperança, però un xic, de poder tenir-ne un altre, doncs crec que es positiu en molts sentits, però soc realista i no ho acabo de veure, temps al temps, encara que no em queda gaire en quant a fertilitat...
Arribat aquest punt podríem pensar que ja està, que no renunciaré a res mes? però no serà així, encara hi ha mes, hi haurà mes, així que segurament hi haurà un “Renuncies part 2”.
Cercant per la xarxa les diverses imatges publicades aquí, he vist les que comparteixo a continuació.
Aquesta es molt encertada per aquesta publicació. Es que em donen ganes d'endossar un post-it d’aquest al front dels polítics que ens governen, ja sigui els de la gavina o els de la rosa:
I aquesta em defineix a la perfecció i moltes altres persones:
