Que opaco se ve todoYo no sabía que el corazón era dueño de sí mismo hasta que te alejaste de mí. Mis impulsos no salen solo de mi mente, también salen del corazón, y no cesa en recordarme los recuerdos que me regalaste, parece que fueron muy buenos para que mi memoria los tenga como referencia para todo, tampoco lo sabía, aunque siempre supe que contigo estaba en otro mundo, lejos de todo, y cuando tuve que regresar entendí que sin ti no podía ver mi porvenir, pero me relajé y dejé pasar el tiempo, ver salir el sol, ver llover, sentir que el viento agita mi pelo, saber que las estrellas existen aunque haya muchas noches que no se vean, creo que eres como una estrella para mí.
Yo no sabía que incluso queriendo olvidarte me resultaría complicado, pero he aprendido que no se olvida, se deja de recordar, lo que no se por qué yo te sigo recordando, porque tengo motivos para olvidarte pero mi corazón se empeña en recordar aquello que me enseñaste y me hizo sonreír y sentirme bien, porque lo que también se es que aprendí muchas cosas a tu lado, entre otras cosas que no podemos seguir si nos atascamos como le pasa al agua, aunque esta siempre encuentra la manera para no parar en el camino. Hay que aprender del agua, sabe cómo afrontar cualquier situación, cualquier contratiempo, pero hay que tener en cuenta que tiene ventaja, los sentimientos no le condicionan. Lo que tampoco sé es si realmente me quisiste, puede que tú tampoco lo sepas, pero sé que yo me enamoré y parece que de tal manera que este sentimiento no desaparece.
Yo no sabía que la soledad me pudiera alcanzar desde su lado oscuro y de tanto en tanto lo consigue, pero yo soy más lista que ella y no me domina. Lo que si se es que en la soledad y cualquier momento, sin previo aviso, me invaden tus manos, tanto que me gustaban, me invaden tus ojos con sus miradas dulces, me invaden tus labios que se llevaban tan bien con los míos, me invade tu barriguita, tu pecho, tu cuerpo desnudo, me invaden tus abrazos, aquellos que me transportaban a tu interior, me invade tu cara dormida, aquella que contemplaba en la noche, me invade tu pelo cano, me invade tu sonrisa, me invade tu voz, me invade tu rebeldía, me invades todo tu, y para mi eres único, no sé si existirá otra persona que encaje conmigo como lo hacíamos los dos.
Yo no sabía que la gente me haría recordar todo el tiempo nuestros momentos sin que ellos los conozcan.
Yo no sabía…solo sé que hoy por hoy casi todo me lleva a ti.
Pero me relajaré de nuevo y dejaré pasar el tiempo, para ver salir el sol, ver llover, sentir que el viento agita mi pelo, saber que las estrellas existen aunque haya muchas noches que no se vean, y sentiré que eres como una estrella para mí.
Yo no sabía…
L'aigua, un be de tots.
Aquet blog, aquestes paraules no volen ser una conscienciació del consum responsable de l'aigua.
L'aigua es, significa molt mes que això.
Com parlar d'un be tant necessari per tot i per tots però sense voler parlar-ne amb el fi de protecció, podria dir nomes que es lo mes gran, no tan sols per la seva extensió al planeta sinó per la seva espectacular bellesa, amb el poder d'activar dels 5 sentits dels humans, però crec que aquet blog serà mes que això.
Primer faré cita a "L'aigua no te forma" que deia Bruce Lee:
"Be formless, sharp less, like water you put water in a bottle it becomes the bottle, you put in a teapot it becomes the teapot. Water can flow or it can crash. Be water my friend."
Que traduït vol dir:
"Buida la teva ment. Alliberat de les formes, com l'aigua. Posa aigua en una ampolla i serà l'ampolla, Posa-la en una tetera i serà la tetera. L'aigua por fluir... o pot colpejar. Sigues aigua amic."
Es una manera de definir-la molt encertada, al menys a mi des del primer dia que la vaig descobrir que em va cridar l'atenció.
L'aspecte de l'aigua en una platja quasi sempre fa goix, o en un riu, en mig de la natura i a la vista ens enlluerna per l'aspecte natural però això nomes es un afecte exterior que ens ofereix, es tant ampli el que l'aigua pot aportar/oferir a les persones, als animals, a les plantes, a tot el que tingui vida. Per començar, es bo per qui pot gaudir-ne amb la vista, també qui pot gaudir-ne tenint un primer contacte , també qui pot submergir-se doncs ens aporta coses bones per la salut inclús per qui tan sols la contempla, per que respira aire pur allà on es hagi aigua neta. Als animals, com a nosaltres, els es necessària l'aigua, encara que no veuràs a un gat jugant amb aigua ies que els gats son així, serà per això que prefereixo als gossos, aquets si que juguen amb l'aigua. A les plantes, que dir, plantes i aigua, una amb l'altre, totes dues son com un matrimoni, quan s'enfaden s'arriben a fer mal, sobre l'aigua que deixa malmeses a les plantes.
El mar, que varia de forma constantment, es com tothom sap, incontrolable, pot ser calmada com la que mes i pots sentir tranquil·litat, sempre que no et trobis amb un tauró o alterar-se fins acabar morta. A la pel·lícula "El Piano" de Jane Campion en el que la protagonista Ada (Holly Hunter) en una escena es llença al mar lligada al seu piano i mostra la imatge d'una serenor i tranquil·litat al temps que es va submergint; trobo que aqueta escena va estar molt be, ja no només per l'aigua, si no per que ella dins l'aigua reacciona i es deslliga del Piano. Per altre banda, els mariners coneixen el mar com ningú i tot i així els sorprèn amb el nervi que aquet fa servir quan s'enfada fins que amb consonància amb el temps es calma.
Els rius, els explotats des d'abans de la guerra, i explotat encara. Puc començar pel principi, doncs tots els rius tenen un principi i un final, els naixements i com l'aigua es va fen camí, passa en mig de les pedres, sigui com sigui el lloc que l'aigua ha triat, per que l'aigua tria el seu camí i no hi ha res a fer i l' inèrcia que dur en llarg del riu. Parlar dels rius pot ser molt llarg, però no parlaré en profunditat de les competències territorials per que no tinc ganes i no es la fi d'aquet blog, però personalment es una llàstima el que ha succeït amb alguns rius tant per competències com per les canalitzacions, però l'aigua sempre torna al seu lloc... i tornem a la bellesa, la dels deltes, final del riu i enllaç amb el mar, per que l'aigua es el que fa, baixar i ajuntar-se amb el mar, m'entres el humans s'entesten en pujar muntanyes, pujar volant, jo prefereixo fer el que fan l'aigua dels rius. Dels rius deriven les cataractes, una forma de l'aigua molt contemplada per els essers humans superant als naixements, serà per les seves dimensions habituen a ser grans.
Be, fins aquí arriben aquestes paraules sobre l'aigua.
Me'n vaig al riu, al naixement, al llarg del riu o al delta per contemplar-los, a fer-li fotografies i sempre amb bossa per no deixar la brossa per allà i no deixar el meu rastre, tan sols les meves petjades i no fer mal be el que m'agrada respectant la natura.
I també aniré al mar, a navegar, a nedar, a contemplar-lo, a fer-li fotografies... si, el mar m'hipnotitza, en mig de re però en mig de tot. Me'n vaig al mar.
